Si en altres ocasions hem pogut veure bons resultats sobre l'apoderament del pacient a l'alta hospitalària al seu domicili, avui us proposo la lectura d'un article que ens porta a reflexionar sobre les transicions entre l'hospitalització aguda (HA) cap a l'ingrés en una residència d'ancians.
Un estudi realitzat a Califòrnia, va seleccionar a persones ingressades en HA que podien ser candidates a cures pal·liatives en residències; 9 residents i 19 familiars. Van realitzar entrevistes semiestructurades amb l'objectiu de conèixer els plans de futur en atenció mèdica i els processos de presa de decisions. L'edat mitjana dels pacients es comprenia en els 89 anys, amb un 68% dones; el 61% patien alzheimer i el 32% insuficiència cardíaca com a patologies cròniques prevalents. Tots ells tenien un pronòstic de vida per sobre dels 6 mesos.
El resultat principal va ser el sentiment de desapoderament durant la transició des de l'HA a l'ingrés en residència, descrivint les seves raons en els següents punts.
- 1) La decisió d'ingrés residencial; no es van sentir inclosos en la decisió, ja que acabaven assabentant-se en la seva majoria, per escoltar els professionals de salut parlar d'ells amb terceres persones o comunicació directa dels familiars sense haver-los consultat abans. El motiu principal de l'ingrés residencial va ser la descompensació aguda d'una de les seves patologies cròniques que havia suposat una pèrdua funcional important per a mantenir les cures en el domicili.
- 2) Una vegada ja vivint en la residència, van percebre pèrdua d'autonomia en les decisions diàries com ara la selecció de menjars, les sortides a la comunitat, i fins i tot acudir al lavabo. Van veure com les seves pròpies voluntats, desitjos i maneres de viure quedaven limitades per “les normes de la casa”, una casa que no acabaven de sentir com una llar, tot i que reconeixien mantenir cobertes les seves necessitats bàsiques.
- 3) Adonar-se i acceptar que tornar a la seva llar havia deixat de ser una opció. El plantejament inicial d'un ingrés residencial de manera temporal fins a millorar l'autonomia o realitzar adaptacions a domicili definitives, acabaven convertint-se en estades permanents.
A nivell familiar, van sorgir sentiments de culpa per ingressar al seu familiar en una residència a causa de l'estigma social d'aquest acte, la incapacitat de proporcionar cures adequades al seu familiar, juntament amb la frustració per no disposar de mitjans econòmic/socials per a altres opcions.
Com a conclusions destacaria la importància des de l'HA de treballar la planificació de l'alta a residència valorat i decidit amb la persona i /o família havent establert objectius que allunyin de falses expectatives i preparin per a la nova realitat; les residències per la seva part han d'aconseguir assolir el model d'atenció centrada en la persona. Les persones que ingressen en residència han de poder formar part de les decisions de la seva nova llar i ser apoderades en la participació d'hàbits de vida saludables que mantinguin les seves capacitats funcionals. Incorporar aquestes activitats en els plans de les cures pal·liatives impactarà en la qualitat del final de vida percebuda per la persona.
Referència: Halifax, E., Bui, N. M., Hunt, L. J., & Stephens, C. E. (2021). Transitioning to Life in a Nursing Home: The Potential Role of Palliative Care. Journal of palliative care, 36(1), 61–65. https://doi.org/10.1177/0825859720904802. Disponible en: https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC8127871/
Mónica Mesas Cervilla
Infermera Pràctica Avançada del Hospital de Atenció Intermèdia Parc Sanitari Pere Virgili.