Els problemes de deglució o disfàgia són comuns a mesura que les persones envelleixen i actuen augmentant les comorbiditats d'aquells que la pateixen, ja que s'han associat significativament a pèrdua de pes, pneumònies, deshidratació, disminució de l'esperança de vida , i de retruc s'ha traduït en un augment de la càrrega del cuidador.
Tot i la freqüència amb què es troben problemes de deglució en la medicina clínica, hi ha una escassetat notable d'evidència sobre la qual basar les recomanacions per a les avaluacions i els tractaments.
La deglució és un procés complex, i la disfàgia és increïblement comú amb l'edat avançada. La disfàgia pot ser asimptomàtica, però sovint contribueix a reduccions significatives en la qualitat de vida dels pacients i cuidadors. Per als pacients amb accident cerebrovascular i demència, la disfàgia està altament associada amb una supervivència reduïda i pot servir com un indicador per explorar els objectius d'atenció i valors prop de la fi de la vida.
A la revista Journal of the American Geriatrics, publiquen un article sobre el procés de la deglució, revisen les diferents etiopatogènies que contribueixen a la disfàgia i discuteixen sobre l'evidència que existeix sobre com avaluar-la i tractar-la.
Els punts més rellevants a nivell del tractament serien:
-
Les tècniques compensatòries, les quals estan dissenyades per minimitzar o eliminar els símptomes o les seqüeles adverses de la disfàgia, però no canvien la fisiologia subjacent de la deglució. Aquests enfocaments inclouen cura bucal, canvis posturals, maniobres de deglució, estratègies alimentàries i modificacions dietètiques. Actualment l'evidència és limitada i insuficient per comprendre els riscos i beneficis dels enfocaments compensatoris, incloent l'alteració de la consistència de líquids i aliments, sobre resultats clínics importants. Pel que és important ampliar estudis, arribar a consens i crear protocols basats en l'evidència.
-
Les intervencions de rehabilitació, que estan dissenyades per millorar la biomecànica de la deglució a través de paradigmes de tractament basats en la força i / o habilitats. Aquests poden incloure règims d'exercici o entrenament per millorar la planificació de la seqüència motora de la deglució i la seva coordinació. Una revisió Cochrane recent va trobar evidència moderada entre les intervencions en la deglució i la reducció de l'estada hospitalària, encara que no amb la reducció de la taxa de mortalitat o el resultat combinat de mort o discapacitat. També hi ha una evidència lleu en la disminució de les infeccions respiratòries secundaries.
-
Sobre l'ús de sondes d'alimentació, es podria resumir dient que representen un dels factors de risc més alts per a la pneumònia per aspiració en aquestes poblacions. Els tubs de gastrostomia estan associats amb cel·lulitis, fascitis i bacterièmia. Les sondes nasogàstriques s'associen amb un augment de l'agitació, major risc d'infecció sinusal i irritació nasal. Les dues formes d'alimentació per sonda representen un factor de risc significatiu per al desenvolupament de diarrea infecciosa i no infecciosa. No hi ha evidència que recolzi que les sondes d'alimentació prolonguen la supervivència en pacients amb demència i disfàgia; sent aquesta contraproduent per les complicacions que aquesta pot generar.
Queda clar que s'ha d'augmentar la investigació al respecte, però ressaltar que les associacions de l'equip interprofessional i la participació de les famílies / cuidadors en les discussions sobre el diagnòstic i el tractament en la disfàgia són positives i necessàries per a aconseguir una atenció òptima.
Ref: Swallowing Disorders in the Older Population
Colleen Christmas, MD* and Nicole Rogus-Pulia, PhD, CCC-SLP† J Am Geriatr Soc 67: 2643-2649, 2019.
Bea Martínez,
Geriatra, Parc Sanitari Pere Virgili.