Durant l’últim congrés de la nostra societat vaig aprendre una paraula nova: ageism. Em va sorprendre no haver-ne sentit a parlar, fins i tot vaig sentir vergonya. Des de llavors sovint la deixo anar al meu lloc de treball i m’entristeix comprovar que no sóc la única que la desconeix. Per aquest motiu el meu post no podia tractar d’altre tema. L’article que us comento va ser publicat al maig d’aquest any al Ageing Research Reviews i pretén identificar les escales que existeixen per mesurar l’ageism i el seu ús per mesurar la prevalença d’aquest fenomen a tot el món.
El primer estudi on s’utilitzava una eina per mesurar l’ageism data del 1943 i va ser publicat per Tuckman i Lorge, setze anys després Butler encunyava el mot per referir-se al negativisme, prejudici i estigma social envers les persones grans. Al 2015 l’OMS va definir l’ageism com el prejudici o discriminació envers les persones grans i/o l’envelliment. A dia d’avui aquesta paraula no està reconeguda als nostres diccionaris, ni en castellà ni en català així que utilitzaré la paraula anglesa.
A Where are we now in relation to determining the prevalence of ageism in this era of escalating population ageing? les autores identifiquen 25 eines de medició de l’ageism però conclouen que només 6 s’han utilitzat des de la seva publicació per a mesurar la prevalença d’aquest fenomen en un total d’ 11 articles. El top three són eines de mesures nord-americanes: la més utilitzada, en 5 ocasions, és la dissenyada per Palmore al 2001 l’Ageism Survey; la segona va ser desenvolupada per Kogan, la Kogan’s Attitudes Toward Old People que data del 1961 i que ha estat revisada 2 cops, la última al 1999 per Hilt & Lipschultz; i la tercera del podi és la ROPE, Relating to Old People Evaluation, dissenyada pel Cherrry i Pallmore al 2001.
En tots els casos però les taxes de prevalença van variar molt i es van obtenir amb mostres petites i sovint de conveniència. D’altra banda alhora d’analitzar la prevalença de l’ageism també cal remarcar que es van detectar de dos tipus: 1.l’autoreportada per les experiències viscudes com a ageistes per les pròpies persones grans i 2.les actituds o comportaments ageistes informats o reconeguts per persones joves.
Sigui com sigui es conclou que la prevalença real podria variar molt dels resultats d’aquests pocs estudis i que tot i que a priori moltes persones poden viure l’envelliment, també el propi, com a quelcom negatiu caldria fer més estudis i amb mostres més grans, i dissenyar eines de mesura més fiables i més fàcils d’utilitzar.
Finalment les autores ens encoratgen a fer aquesta feina ja que per elles l’ageism podria esdevenir en un futur una força social i política inquietant...Pensem-hi!
Referència:
Wilson, D. M. (2019). Where are we now in relation to determining the prevalence of ageism in this era of escalating population ageing?. Ageing research reviews.
Ana Rodríguez Marcos
Infermera especialista en Geriatria, Parc de Salut Mar