La Diabetis Mellitus i la Fragilitat, que afecten al 12% i al 15 % de les persones > 65 anys respectivament, són dues condicions amb les que treballem sovint les professionals del la geriatria. Tot i que varis estudis apunten a que la Diabetis de per se està associada a pitjors resultats de salut durant un ingrés hospitalari, no està clar si la fragilitat associada en pot ser el principal contribuent. Un estudi de HT MacKenzie et al., publicat al Canadian Journal of Diabetes a l’estiu de 2019, intenta establir la relació entre diabetis, fragilitat i resultats de salut. Es van analitzar pacients > 65 anys valorats inicialment a urgències, categoritzant els pacients segons el seu grau de fragilitat (segons la Clinical Frailty Scale (CFS), que classifica en 9 categories; considerant persones fràgils aquelles amb puntuacions > 4). En relació a la Diabetis, es va recollir l’antecedent de Diabetis, la glicèmia a l’ingrés, i la HbA1% durant l’ingrés. En relació als resultats assistencials: els dies d’ingrés i la mortalitat.
Finalment es van analitzar 400 pacients, amb una edat mitja de 81,4 anys, la majoria dones (57%). Casi el 80% es van classificar com a fràgils (CFS >4), i el 35% tenien diabetis. La mortalitat durant l’ingrés va ser del 20%, i l’estada mitja de 23 dies. Evidentment, els nivells de glicèmia a l’ingrés van ser superiors entre els pacients amb diabetis.
Una regressió logística va observar com els pacients diabètics tenien el doble de risc de ser fràgils que els pacients no diabètics (resultat que no sorprèn donat que la diabetis ja contribueix a un pitjor estat funcional i a una major acumulació de dèficits mitjançant diversos mecanismes). En relació als resultats assistencials, la fragilitat (moderada i severa) es va associar de forma independent amb major mortalitat i estades hospitalàries més llargues. La fragilitat severa va ser el predictor més important de mortalitat. El sexe femení, en canvi, va ser un factor protector per la mortalitat. En relació a la diabetis, aquesta comorbiditat no es va associar ni a una major mortalitat ni a una major estada hospitalària en l’anàlisi multivariat.
Un altre resultat que crida l’atenció d’aquest estudi és que, a mesura que augmenta el grau de fragilitat dels pacients, els seus nivells de glucosa a l’ingrés són cada cop menors (fan menys hiperglucèmies), independentment de la edat. Aquesta relació inversa entre la fragilitat i la glucèmia sorprèn donat que les guies clíniques i la evidencia científica que les avala, defensen que el pacients més fràgils haurien de tenir controls glucèmics menys estrictes (i per tant glucèmies més elevades). Aquest estudi apunta, sembla, a que els pacients fràgils puguin ser més vulnerables a fer hipoglucèmies.
És difícil veure en alguna historia clínica que un pacient diabètic no ha estat identificat com a tal, mentre que és molt freqüent no veure descrit quin és el seu grau de fragilitat. Aquest estudi, i altres publicats anteriorment, ja descriuen la fragilitat com a un dels factors predictors més importants tant per a la mortalitat com per a altres esdeveniments adversos, molt més que qualsevol comorbiditat, com en aquest cas pot ser la diabetis. Va sent hora, i cada cop disposem de major evidència científica que ens avala, de reclamar la identificació del grau de fragilitat de tots aquells pacients grans que ingressen a l’hospital.
Article: MacKenzie HT, Tugwell B, Rockwood K, Theou O. Frailty and Diabetes in Older Hospitalized Adults: The Case for Routine Frailty Assessment. Can J Diabetes. 2019 Jul 6. pii: S1499-2671(19)30232-1.
https://www.canadianjournalofdiabetes.com/article/S1499-2671(19)30232-1/pdf