El passat mes d’Agost, la revista JAMDA, publicava un article, en el què es parla dels efectes dels antipsicòtics, especialment dels de nova generació i la seva implicació en events cerebrovasculars.

Com es sabut, desde la introducció dels antipsicòtics de segona generació (atípics), s’ha documentat un major risc d’events vasculars associats. Aquest major risc s’ha assenyalat especialment en els nous antipsicòtics en relació a l’augment d’events cerebrovasculars en pacients grans amb demència. Les causes no són clares; entre elles s’han assenyalat les arritmies per augment de l’intèrval QT, alteracions electrolítiques així com també l’ús concomitant de fàrmacs que allarguen el QT i història familiar de malalties cardíaques.

Els pacients amb demència, adicionalment a les alteracions cognitives pròpies de la malaltia, freqüentment tenen alteracions en la esfera psicològica i conductual, amb el què es coneix com a simptomes psicològics i conductuals associats a la demència (SPCD). Entre ells, destaquen la depressió, ansietat, apatia, agitació, alteracions en el ritme de la son i del menjar, entre d’altres. Aquests simptomes, són altament estressants pels propis pacients, però també per tots els seus cuidadors. Tanmateix, s’associen a una més ràpida institucionalització, augment de la morbimortalitat i augment dels costos sanitaris.
Per altra banda, la seva prevalència és variable segons la població estudiada però és sempre elevada, així com també segons el tipus de demència, essent la demència frontotemporal i la de cossos de Lewy, les més implicades.

Justament, en el mateix numero de la revista, Hsu et al. , realitzen una revisió sistemàtica i un meta-anàlisi observacional sobre el risc cerebrovascular dels antipsicòtics. Els autors, porten a terme una revisió de la literatura desde 1970 fins l’Octubre de 2016, triant finalment 10 estudis observacionals, amb un total de 18.0000 pacients amb tractament antipsicòtic i uns 17.000 events cerebrovasculars. Les seves conclusions van ser que els antipsicòtics de primera generació eren els què justament més augmentaven el risc d’event cerebrovascular en comparació amb els de segona generació. Però quan van acotar l’estudi a pacients amb demència, l’ús de qualsevol tipus d’antipsicòtic, s’associà a un menor risc d’accidents cerebrovasculars (OR 1.17,95%, intèrval de confiança de 1.08-1.26).

Aquestes conclusions són rellevants, perquè tot i que el risc d’un event hi és, l´ús d’antipsicòtics és fonamental pel maneig dels SPCD. I és que tot i que les mesures no famacològiques són importants, aquestes necessiten de personal entrenat, temps i inversions a llarg plaç. Mesures totes elles difícils de portar a terme en el dia a dia en moments amb recursos limitats; per aquests motius, l’autor considera que el tractament farmacològic seguirà sent un tractament de primera magnitud per atenuar els efectes dels simptomes psicològics i conductuals associats a la demència.

Com a conclusió, i a la pregunta de si podem acceptar l’increment moderat dels risc d’accidents cerebrovasculars amb l’us dels antipsicòtics, l’autor respon que sí, tenint en compte els beneficis, triant com d’elecció els de segona generació, realitzant sempre una valoració acurada del pacient i l’entorn familiar així com de les necessitats globals que tinguin.

Crec que l’autor, amb el recolzament del meta-anàlisi obervacional esmentat, ens aporta més evidència en l’ús dels antipsicòtics en pacients amb demència i en raona un ús adequat.

Us deixo la referència de l'article: Antipsychotics and Cerebrovascular Accidents: Taking or Not the Risk? Pantoni,Leonardo. Journal of the American Medical Directors Association,Volume 18,Issue 8, 651-652.