Cristina Roqueta

Cristina Roqueta

Metgessa geriatra. at Parc de Salut Mar. Centre Fòrum. Barcelona.
Doctora en Medicina per la Univeritat Autònoma de Barcelona (UAB). Professora Associada de la UAB. Membre del grup d'Ortogeriatria de la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia.
Cristina Roqueta

El passat mes d’octubre es va publicar un article sobre l’insomni al New England, en el qual destacava:

-El diagnòstic de l’insomni és clínic (esmenta els criteris diagnòstics del DSM-5): insatisfacció en la qualitat i quantitat de la son, acompanyada de dificultats pel funcionament correcte al llarg del dia (fatiga, somnolència diürna, dèficit d’atenció, concentració o memòria, alteració de l’estat d’ànim, problemes de conducta, entre d’altres), com a mínim tres nits a la setmana, durant un mínim de 3 mesos.

- La polisomnografia únicament està indicada en casos de sospita de síndrome d’apnees de la son, moviments periòdics d’extremitats i parasòmnia.

- L’avaluació dels pacients ha d’incloure una història mèdica i psiquiàtrica complerta, així com una valoració detallada sobre les conductes relacionades amb la son i els símptomes.

- El tractament de primera línia és la teràpia cognitiva conductual (inclou establir objectius realistes per la son, limitar el temps al llit, abordar les creences desadaptatives sobre l’insomni i practicar tècniques de relaxació).

- En els casos en què l’insomni sigui degut a un factor precipitant ben definit, els fàrmacs aprovats per la FDA estarien indicats [benzodiazepines, antidepressius amb efecte sedant (trazodona a dosis entre 25-100 mg i la mirtazapina 15 mg (recordar que a dosis baixes té més efecte hipnòtic), agonistes del receptor de la melatonina i la gabapentina, entre d’altres]. Però fa èmfasi que l’ús d’aquests fàrmacs durant un perllongat període de temps es pot considerar únicament en pacients amb insomni sever que no responen a altres teràpies.

L’insomni és una síndrome geriàtrica molt freqüent. Els fàrmacs emprats són potencialment inapropiats en població anciana degut als seus efectes secundaris (sedació, risc de caigudes, delirium...). Per això és primordial l’abordatge mitjançant les mesures no farmacològiques i informar al pacient dels efectes perjudicials dels fàrmacs sedants.

Cita bibliogràfica: N Engl J Med. 2015 Oct 8;373(15):1437-44.

El pasado mes de octubre se publicó un artículo sobre el insomnio en el New England, en el cual destacaba lo siguiente:

-El diagnóstico del insomnio es clínico (hace mención a los criterios diagnósticos del DSM-5): insatisfacción en la calidad y cantidad del sueño, acompañada de dificultades para el correcto funcionamiento a lo largo del día (fatiga, somnolencia diurna, déficit de atención, concentración o memoria, alteración del estado de ánimo, problemas de conducta, entre otros), al menos durante tres noches a la semana, durante al menos 3 meses.

- La polisomnografía únicamente está indicada en casos de sospecha de síndrome de apneas del sueño, movimientos periódicos de extremidades y parasomnia.

- La evaluación de los pacientes tiene que incluir una historia médica y psiquiátrica completa, así como una valoración detallada sobre las conductas relacionadas con el sueño y los síntomas.

- El tratamiento de primera línea es la terapia cognitiva conductual (incluye establecer objetivos realistas para el sueño, limitar el tiempo en la cama, abordar las creencias desadaptativas sobre el insomnio y practicar técnicas de relajación).

- En los casos en los cuales el insomnio sea debido a un factor precipitante bien definido, los medicamentos aprobados por la FDA estarían indicados [benzodiacepinas, antidepresivos con efecto sedante (trazodona a dosis entre 25-100 mg y la mirtazapina 15 mg (recordar que a dosis bajas tiene más efecto hipnótico), agonistas del receptor de la melatonina y la gabapentina, entre otros]. Pero pone énfasis en que el uso de estos medicamentos durante un prolongado periodo de tiempo se puede considerar únicamente en pacientes con insomnio severo que no responden a otras terapias.

El insomnio es un síndrome geriátrico muy frecuente. Los medicamentos utilizados son potencialmente inapropiados en población anciana debido a sus efectos secundarios (sedación, riesgo de caídas, delirium...). Por eso es primordial su abordaje mediante las medidas no farmacológicas e informar al paciente de los efectos perjudiciales de los medicamentos sedantes.

Cita bibliográfica: N Engl J Med. 2015 Oct 8;373(15):1437-44.

 

Tags: