La insuficiència cardíaca (IC) és una de les malalties més prevalents amb una alta mortalitat i un alt índex de reingressos, com ho demostra el total de 428 milions de dòlars que entre 2160 hospitals dels EUA s'han recollit com a penalització per els seus reingressos, cosa que aquí començarem  a sentir d'aquí poc temps.

Així que tots els mitjans per evitar aquests reingressos són benvinguts. I d'això tracta l'estudi del blog d'aquesta setmana, de com evitar els reingressos a la IC, i l'ús de la telemedicina per aconseguir-ho, tema molt en voga, com hem vist recentment en aquest mateix bloc.

Però és que la telemedicina, incloent la telemonitorització, estan en debat, ja que encara que en la teoria seria cost-efectiu, a l'estalviar els costos de les visites domiciliàries, entre d'altres, en els grans estudis randomitzats ( tant als EUA com a Europa),  no han demostrat gran benefici. D'aquí l'objectiu d'analitzar l'efectivitat de la teltelemonitorizació.

Aquest article del JAMA International Medicine publicat el març, analitza un programa de telemedicina, el Better Effectiveness After Transition Heart Failure (BEAT-HF) study, registrat en clinicaltrials.gov (NCT01360203) i que es va realitzar al llarg de dos anys en 6 centres de Califòrnia.

En aquest estudi van comparar els resultats d'una intervenció de telesalut de majors de 50 anys, amb una mitjana de 73 anys, donats d'alta després d'un episodi d'inici o descompensació d'insuficiència cardíaca, definit amb la necessitat d'augmentar el diürètic. Com a criteris d'exclusió van definir la incapacitat mental (definida per demència), o física (marcat per excés de pes per més de 204kg), l'ésser usuari d'un recurs sanitari amb més seguiment (per exemple viure en una residència o rebre hemodiàlisi), i finalment aquells en que la seva insuficiència cardíaca pogués millorar després d'una intervenció mèdica (valvulopatia intervenible o subsidiari d'intervenció percutània).

Per a això van aleatoritzar per blocs en dos grups a un total de 1437 individus. En el grup control es va realitzar una educació prèvia a l'alta, i una sèrie de trucades de seguiment, de les que no especifiquen el nombre. Mentre que en el grup intervenció es va realitzar, per infermeria entrenada, també una educació prèvia a l'alta, consistent en afavorir l'adherència al tractament, en evitar la sal, educar sobre el maneig de líquids i d'exercici, i ensenyar a vigilar el pes i l'aparició d'edemes. També van ensenyar a fer servir l'equip de telemonitorització que tindrien a casa. Ja després de l'alta van realitzar una sèrie de nou trucades (la primera als pocs dies de l'alta, setmanal el primer mes i després mensual) durant el període de 6 mesos que durava l'estudi, i una telemonitorització del pes, de la freqüència cardíaca i de símptomes a través d'un equip específic.

El que resulta interessant de l'estudi és que l'adherència a l'equip de telemonitorització va ser escassament una mica superior al 50%, no hi ha millora en la taxa de reingressos als 180 dies de l'alta, que va ser l'objectiu principal de l'estudi, ni als 30 dies. Només, dins dels objectius secundaris, s'aconsegueix una millora de la mortalitat als 30 dies, que ells mateixos refereixen es deu possiblement a una mala estratificació inicial. Però sobretot determinen que ni el monitoratge diari del pes ni dels símptomes claus que poguessin determinar una reagudització, van ser efectius a l'hora d'evitar un reingrés.

Punts clau
• La insuficiència cardíaca és una malaltia molt prevalent amb una alta taxa de reingressos, sent important  intentar evitar aquests.
• S'està plantejant dubtes sobre la utilitat de la telemonitorització.
• Ni el monitoratge diari del pes ni de símptomes claus pot permetre preveure una reagudització.
Enllaç pubmed

https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/26857383?dopt=Abstract

 

Tags: , , ,