drugsL’adequació de la prescripció està en el nostre dia a dia. L’article de Kaufmann et al. (link a vall) fa un recull de les diferents eines que s’han publicat a la literatura. Segons l’article, una prescripció adequada és aquella que maximitza la eficàcia i la seguretat, minimitza els costos i respecta les preferències del pacient, així doncs escollir la prescripció més adequada per cada pacient per tal d’aconseguir els objectius terapèutics desitjats és un repte pels professionals en la pràctica diària.
Amb aquest propòsit en els darrers anys s’han creat múltiples eines amb l’objectiu de facilitar aquesta tasca. A grans trets podem diferenciar aquestes eines en implícites (basades en el judici clínic) i explicites (basades en criteris pre-establerts) i en eines que combinen les 2 opcions. Els instruments explícits es desenvolupen a partir de l’opinió d'experts i per tècniques de consens. Aquests criteris són fàrmac i malaltia centrats i poden ser utilitzats amb poc o cap judici clínic. Aquests criteris són aplicats com a estàndards rígids i no tenen en compte les característiques individuals ni el règim terapèutic global del pacient. Cal que siguin revisats regularment i adaptats a cada entorn. Les seves avantatges són el baix cost de la seva aplicació i que afavoreixen l'equitat (Ex: Beers, STOPP/START).
Els instruments implícits estan basats en el judici clínic, són individuals per cada pacient i tenen en compte tot el pla farmacològic. Depenen de l’experiència i del coneixement de l'equip. En general necessiten força temps i són poc reproduïbles (Ex: MAI). La barreja d'instruments que utilitzin els 2 tipus de criteris permet aprofitar les avantatges dels dos (Ex RAND).
Crear un instrument vàlid per valorar l’adequació de la prescripció requereix l’existència d’evidència científica suficient. La combinació de l’opinió dels experts amb l'evidencia de la literatura podria ser la clau per crear una eina vàlida i útil. En aquest article intenten agrupar totes les eines descrites en 3 dominis, i en cada domini ordenar-les d'acord amb el grau d’evidència del mètode que desenvolupen. Posteriorment categoritzen l’adequació de la prescripció en infra-, sobre o be manca de prescripció (ja sigui  per tipus de fàrmac, dosificació, duració, duplicació...). Cap dels instruments avaluats en aquesta revisió cobreix tots els aspectes. Els mes dèbils son l’anàlisi de la infraprescripció i tots els aspectes relacionats amb la individualització del pla farmacològic.
En general un instrument que ens ajudi a valorar l’adequació de la prescripció ha de cobrir eficàcia seguretat, cost/efectivitat i les preferències del pacient, ha de ser desenvolupat utilitzant els mètodes de l'evidencia científica, mostrar correlació entre el grau d’adequació i els resultats clínics i ser aplicable en la practica diària. Malgrat que fins el moment actual s’ha publicat molt i hem pogut aprofundir en el coneixement sobre aquest tema, no disposem de l’instrument ideal. Un element important del procés serà que aquest sigui compartit entre professionals de diferents àmbits especialment metges i farmacèutics.
Actualment el repte està en com podem aplicar el coneixement generat al voltant de tots aquestes eines a la pràctica clínica. Sense oblidar que el més important, no és únicament millorar la prescripció sinó que al mateix temps això ens permeti millorar els resultats de salut dels nostres pacients  (disminuir la freqüència d'afectes adversos, d'hospitalitzacions relacionades amb la medicació...). L’aportació que ens faran els instruments, però no podrà substituir un procés de presa de decisions compartida entre els equips i els pacients per tal de fer un tractament personalitzat. Aquí el link (Kaufmann CP, et al., Eur J Clin Pharmacol. 2014)

 

Tags: ,