Sami Loutfi

Sami Loutfi

Metge Geriatra
Adjunt al Servei de Geriatria del Consorci Sanitari de Terrassa.
Unitat Funcional d'atenció domiciliària al pacient crònic i complexe.
Sami Loutfi

Actualment sabem que, tant l’aïllament social com la soledat s’han relacionat amb un augment de la mortalitat, una major incidència en malalties cardíaques i en el deteriorament funcional. I tant l’aïllament com la soledat, també s’han relacionat entre sí, tot i que encara de forma dèbil.

La pròpia fragilitat, valorada tant pel model fenotípic de Fried com per l’acumulatiu de dèficits, s’associa també amb la soledat i l’aïllament social, tot i que la seva causa és encara incerta. I la realitat és que fins el moment, no sabem quin paper juguen en els canvis en l’status de la fragilitat, tot i sí saber que influeixen en el deteriorament de la velocitat de la marxa.

En aquest sentit, un article recent de la revista Age&Ageing, realitza un estudi prospectiu a partir de les dades a nivell nacional de l’estudi anglès longitudinal en envelliment (ELSA), per saber si l’aïllament social i la soledat, poden actuar com a factors de risc independents per empitjorar la fragilitat establerta d’una persona. Un segon objectiu de l’estudi es basava en esbrinar si una major fragilitat podia augmentar la probabilitat de major soledat i aïllament social de manera progressiva.

En la mostra de l’estudi, hi van participar persones de ≥50 anys de l’enquesta de salut anglesa, iniciant-se a l’any 2002/2003 i posteriorment, recollint-se dades en intèrvals de 2 anys. La soledat es va registrar a través de l’escala de la soledat de UCLA i l’aïllament social es va quantificar segons la puntuació per diferents ítems com: ser solter/a, viure sol/a i tenir menys d’un contacte mensual (ja sigui via telefònica, escrita o en persona) amb familiars o amics i ser o no, membre d’alguna associació de tipus religiosa o social.

La fragilitat es va mesurar tant en la vessant fenotípica del model de Fried com en la vessant acumulativa de dèficits mesurada per l’índex de fragilitat, incorporant aquesta última, fins a 52 dèficits. L’edat, el nivell socio-econòmic, el nivell d’educació, la presència de simptomes depressius i tabaquisme actiu, van ser considerats com a possibles variables de confusió. En el model de fragilitat de Fried, es va ajustar també per patologies cròniques de base.

Es va utilizar la regressió lineal i la regressió logística, per calcular respectivament, els canvis en l’índex de fragilitat i en el risc relatiu per ser pre-fràgil o fràgil, segons el grau d’aïllament social i soledat de base. I els resultats foren significatius:

1.L’aïllament social o la soledat, s’associaven a major edat, menor grau educacional, menor nivell econòmic, tenir més simptomes depressius, més patologies cròniques, tabaquisme actiu, tenir més components del fenotip de fragilitat i un major índex de fragilitat.

2.Ser dona, s’associava a major soledat i un discret augment també d’aïllament social (P= 0.066).

3.A major nivell d’aïllament i/o soledat, major risc relatiu (RRR) de fragilitat i de pre-fragilitat (tot i que atenuables en el temps ajustant per altres variables).

4.Es van trobar diferències entre sexes respecte l’associació entre un alt aïllament social i el risc de fragilitat física. En concret, els homes amb puntuacions elevades en aïllament social, van tenir major risc de fragilitat física de manera significativa.

5.Una major fragilitat física i un major índex de fragilitat de base, sí es van associar amb majors nivells de soledat, després d’ajustar-se per edat, sexe, nivell basal de soledat i altres variables. No així amb l’aïllament social, en què les troballes van ser menys consistents.

En resum, l’article conclou que efectivament tant la soledat com l’aïllament social s’han associat a mort prematura i deteriorament funcional en pacients grans.

Per altra banda, alts nivells de soledat, augmenten el risc de fragilitat física, i que aquesta relació que tenen és bidireccional. Però no tenen el mateix efecte (ni tampoc l’aïllament social) en l’índex de fragilitat del model acumulatiu de dèficits. Això fa pensar als autors que els dos principals models de fragilitat, no tenen els mateixos factors de risc i que el model acumulatiu té una més àmplia definició, abordant unes condicions generals de la persona més enllà d’una síndrome mèdica específica.

Aquest article, és un dels primers, que tot i les limitacions, intenta donar llum a les implicacions i la relació que mantenen dos grans gegants en Geriatria: la soledat i la fragilitat.

Aquí us deixo la referència: Social isolation and loneliness as risk factors for the progression of frailty: the English Longitudinal Study of Ageing. Catharine R Gale; Leo Westbury; Cyrus Cooper. Age and Ageing, Volume 47, Issue 3, 1 May 2018, Pages 392–397.